La tempesta
Ai, la mar esvalotada!
Ai, dels pobres mariners
que menen la barca vella!
ai, la vela! ai, els rems!
Les onades espeteguen
i al pal xiulen cops de vent;
s’alcen fosques nuvolades
i la lluna ja no es veu.
Tot el cel és un vel negre;
cada llamp el migparteix
i fa veure ones d’escuma
com boques d’enormes dents.
De suor i aigua salada
van tots xops els mariners.
L’un renega, l’altre crida,
l’altre resa a mitja veu
aquella oració antiga
que diu: -”Sant Marc, Santa Creu,
en el perill de tempesta,
Santa Bàrbara no ens deixeu!”
I tots tres pensen en casa
i els d’allà pensen en ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada